L'acollida a les famílies a la Fundació el Maresme (2a part)
ARA US DIRÉ DE FORMA MOLT RESUMIDA, EN DEU PUNTS ALGUNS DELS ASPECTES QUE INTENTO TENIR EN COMPTE QUAN FAIG UNA ENTREVISTA D’ACOLLIDA AMB UNA FAMILIA.
1er punt EL RESPECTE
Una família que té un fill amb discapacitat Intel·lectual a mi d’entrada ja em mereix un plus de gran respecte, pel sol fet de situar-me al seu lloc i pensar el que ha viscut.
Considero que tenir un fill amb discapacitat, no és qualsevol cosa, no és un petit accident, ni un disgust, ni un trencament, ni un fet aïllat.. és UN DOL. Per això miro de posar-se en algun moment al seu lloc, pensar, imaginar-me a aquella família, per tot el que ha hagut de passar.
2on punt TRENCAR AMB ESTEREOTIPS,
A vegades, hi ha la imatge de que LES FAMÍLIES son desestructurades, amb trastorns..
Per descomptat que tenir un fill amb discapacitat, pot distorsionar la dinàmica familiar, la salut emocional dels pares, les relacions amb l’entorn, amb la feina..
A mi m’ha ajudat molt al llarg d’aquests anys veure l’evolució d’algunes mares, algun pare i d’algunes famílies. Sabent pel que han passat, en tinc una imatge diferent.
3er punt NO DONAR MAI D’ENTRADA UNA RESPOSTA NEGATIVA.
Intento aportar aquella part de possibilitat de que allò serà possible, que ho intentarem, I que estaré al seu costat. Quasi mai dic no.
Sí que em toca dir moltes vegades que des de la Fundació no ho podem atendre, però SEMPRE, que algú altra ho farà.. Qui em coneix sap que quasi sempre veig possibilitats, perquè m’ho crec, perquè la vida dona moltes voltes, perquè el que no és possible avui ho és demà passat, perquè les coses canvien, perquè treballem amb persones, amb situacions.. i només donar la possibilitat de que farem QUELCOM només això ja ajuda.
El meu objectiu és que ningú surti de l’entrevista d’acollida sense un bri d’esperança en que alguna cosa podrem fer.. Només aquesta actitud fa que hi hagi coses que es resolen a vegades quasi sense fer res.
4art punt ESCOLTAR.
Sempre transmeto el mateix, no es pot fer una entrevista amb presses, les entrevistes d’acollides son d’una hora, i a vegades en fem més d’una, o de dues..
Mai amb el telèfon al constat.
Sempre amb la màxima puntualitat. Sense fer esperar. Per a mi fer esperar, és una falta de respecte que et situa en una posició de superioritat.
intento estar amb actitud d’escolta no només del que es diu si no de com es diu. Per tant d’observació.
5è punt ATENDRE AMB SERENOR
Cal mantenir-nos serens tant si la família plora, com si crida.. no perquè siguem més durs, si no perquè la família ha de poder plorar o enfadar-se, davant algú que ho pugui contenir. I això no vol dir mostrar-se fred, pots tocar, pots oferir un mocador, aigua, donar una pausa, baixar el to de veu, però deixant que si allò flueix, la relació de confiança serà molt millor.
6è punt RESPECTAR ELS TEMPOS.
Hi ha famílies que necessiten molts anys per assumir la seva situació. I això no té a veure ni amb la seva capacitat, ni amb la seva formació, ni amb el seu nivell sòcio-econòmic.
Sempre intento pensar que si ho neguen, si no ho accepten és senzillament perquè no poden. I que en algun moment podran. S’han d’agafar a allò, que pot semblar molt irreal per poder-ho assumir.
La meva reflexió és que a vegades no acceptar-ho, és el que els ajuda a aguantar i no enfonsar-se.
7è punt TREURE LA CULPA.
Moltes famílies exposen una certa culpabilitat, de si han fet les coses prou be, des d’escollir l’escola, fer un tractament, si han sobreprotegit massa, si han desatès als altres fills..
Va be parlar-ne i donar el missatge de que segur que el que es va fer era el millor que es sabia o que es podia fer.
Estic convençuda que tota família ( mínimament sana) intenta fer tot el que pot i més per un fill. Sentir-ho així ajuda a mirar endavant.
8è punt NO TOT ESTÀ ASSUMIT.
La família de ben segur, amb el temps, va assumint que té un fill/a amb discapacitat, que el tindrà tota la vida, que cada dia quan es desperti hi serà i que ja mai més podrà deixar de pensar-hi.
Però qualsevol pas que s’ha de fer és molt costós: plantejar una incapacitació, fer un canvi de servei, afrontar la seva pròpia vellesa o la del fill.
Per això, posar-se al seu lloc, ens ajuda a atendre, amb més comprensió a vegades, situacions molt encallades, d’anar endavant i d’anar enrere, de dubtes, d’indecisió, que a vegades qüestionem i que tenen a veure en que la família ha d’anar acceptant pas a pas situacions emocionalment molt delicades.
9è punt TENIR EL dret D’ESTAR malament i el deure d’entomar-ho.
Cal acceptar que a vegades hi ha famílies que es mostren amb nosaltres, en algun moment, de forma intransigent, trucant molt, qüestionant, dient coses de maneres poc correctes, exigint, no recordant una entrevista, no respectant els horaris, d’una cosa molt insignificant fer-ne un problema molt gran.
Sempre tinc clar que la ràbia, és perquè estan enfadats, no amb mi, si no amb la seva situació. I aquesta ràbia hi és. I és normal que hi sigui i hi ha qui la pot controlar millor però a vegades s’aboca cap a fora. Nosaltres com a professionals tenim el deure d’entendre-ho i d’entomar-ho.
10è i darrer punt DEIXAR PARLAR
Perquè les entrevistes d’acollida son tant importants?
Perquè hem continuat fent entrevistes, encara que telemàtiques, bo i la pandèmia?
Perquè dono molt valor al servei d’acollida, diagnòstic i orientació?
Perquè és tant important deixar parlar?
Perquè parlar és fonamental per entendre el que ens passa i per demanar ajuda.
El psiquiatra Rojas Marcos sempre diu que les dones vivim més perquè parlem més.
Ell també diu que a nivell professional la paraula més important és: EXPLICA’M.
I que ÉS IMPRESCINDIBLE POSAR PARAULES al que SENTIM.
I acabo cedint el darrer minut, al Rikki, el cantant de Xiula, que ha posat en paraules, el que sent, a la cançó dedicada a la seva filla la Lluna.
ACOLLIR NO ÉS UNA OPCIÓ ÉS UN DEURE
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada