CREIEM-NOS-HO. Repensar la feina per garantir una actitud professional

 Article en relació al que va exposar la sra. Neus Ponsarnau (Supervisora de la Fundació el Maresme, i durant un llarg període de temps vas ser Coordinadora Tècnica) a la trobada institucional del desembre del 2020: 

En aquests moments en que la Institució planteja un nou funcionament amb una voluntat més participativa, democràtica i més cohesionada, que suposa uns canvis substancials d’organització, és important destacar quin és l’objectiu essencial que cal preservar.

1. L’ATENCIÓ GLOBAL A LA PERSONA AMB DISCAPACITAT INTEL·LECTUAL I LA SEVA FAMÍLIA.

En aquest sentit la meva participació anirà encaminada a senyalar de quina forma des de l’inici s’ha intentat preservar la cura de les persones amb Di i les seves famílies i potenciar actituds professionals fugint d’actituds sobre protectores, caritatives  o de compassió que estaven en un inici en la ment de la societat del moment.

Malgrat que en aquella etapa inicial no comptàvem amb una formació, ni bases teòriques i científiques específiques, sí que podem dir que els primers assessors de la nostra institució van ser persones reconegudes en el món científic que van apostar per apuntalar l’atenció des de l’actitud de CUIDAR AL CUIDADOR, que sembla una aposta més actual i que en realitat podem dir que fa quasi 70 anys que ho treballem.

2. LA SUPERVISIÓ DEL TREBALL COM A EINA IMPULSORA DE BONES PRÀCTIQUES.

En el cas de la Fundació Maresme, la sort va ser, que els professionals que van assessorar i col·laborar en la seva organització inicial, van tenir clar que la supervisió del treball era indispensable per a una labor tant complexa com l’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies. 

Alguns d’aquests professionals formats en la orientació psicoanalítica havien col·laborat a la vegada, amb d’altres directament vinculats a la Tavistock Clínic de Londres (coneguda per la seva orientació psicoanalítica) com la Dra. Júlia Coromines. Aquesta última, estretament vinculada al Centre Pilot de Montjuic, que durant molts anys va dirigir el Dr. J. Ponce i que va ser un dels primers neuropsiquiatra i consultor tècnic de la Fundació el Maresme, en els seus inicis, juntament amb el Dr. Lluís Folch i Camarasa i que va continuar la tasca el seu fill el Dr. Lluís Folch i Soler.

Sota la seva influència comencen els primers supervisors clínics de la Fundació, que van ser el Dr. Joaquim Serrat, el Dr. Guillem Salvador i la Dra. Claudina Jové. Tots ells molt implicats en la funció d’acompanyar i facilitar la tasca terapèutica dels professionals d’atenció directa i ajudar a la comprensió del treball, estimular el pensament i la millora professional a través de l’experiència.

Coneixedors com eren de la complexitat de la tasca professional vinculada a l’atenció a les persones amb Discapacitat Intel·lectual, del dolor del primer impacte de la notícia i del patiment per a les famílies, van pensar que la salut mental tant dels usuaris com dels professionals requeria d’una comprensió i un abordatge que contemples el mon emocional.

 

3. EL CORPUS TEÒRIC QUE ELS SUSTENTAVA ERA EL PSICOANÀLISI (però per a que serveix?)

El psicoanàlisi, que en alguns moments ha tingut mala premsa, per complexa, en realitat ha de ser útil a les persones per a que visquin millor en si mateixes i amb els demés, perquè es coneixin una mica més i s’atreveixin a ser més lliures.  

Per això caldrà enfrontar el patiment que comporta viure, no podem erradicar el malestar, ni els conflicte, tampoc les penes, les ansietats ni el dolor mental. Viure comporta sentir tot això, per tant la tasca bàsica serà atendre a la persona en la seva globalitat i també en el seu patiment vital.

El mon emocional de les persones necessita ser digerit i entès a través de l’aparell mental per tal d’evolucionar, i per això en el nostre àmbit, ha de ser el professional, en moltes ocasions, qui li facilita la comprensió a la persona amb DI, d’un mon de vegades inaccessible a una ment simple que es desborda i confon amb facilitat. Aquest efecte és el que habitualment anomenem com a contenció de les emocions.

En aquesta disponibilitat d’aproximació emocional a la comprensió del usuari de vegades és molt fàcil que l’educador també quedi enredat en una visió subjectiva que el pugui allunyar de l’objectiu professional. Per això a través de la supervisió des de l’orientació psicoanalítica, és promou un espai per PENSAR, quines han estat les nostres accions i quines emocions ens generen amb l’objectiu també, d’ajudar a digerir les nostres intervencions per aconseguir una millor actitud professional.

Treballem amb la condició de permanència de la dificultat, el nostre treball no va encaminat a la cura, no resoldre’m la Discapacitat, però si que treballem per dignificar la condició de la persona, no podem erradicar el seu patiment, però si que el podem ajudar a enfrontar-lo millor, a contemplar la seva situació des d’un plantejament complert BIO-PSICO-SOCIAL i facilitar que puguin sentir, pensar i trobar les seves potencialitats per a ser allò que desitgen.

 4. EL VINCLE EMOCIONAL COM A EINA TERAPÈUTICA

Però això que dit queda tant rodó i sembla fàcil d’aplicar, va carregat de dificultats que és presenten en tota relació i la nostra, em refereixo a la de l’atenció directa, serà una llarga relació. Alguns usuaris en formen part des de l’inici de la Institució i és impensable que en aquest llarg trajecte, no es produeixin afectes i desafectes, situacions complexes de culpabilitats i frustracions que caldrà conèixer, entendre i elaborar per aconseguir allò que tots busquem que és: com viure més tranquil, amb serenitat i il·lusió i desitjos de progrés.

Progrés en tots els sentits: pels usuaris serà evolucionar cap a una vida més estable, pels professionals millorar en coneixements i autoconeixement per a poder afavorir un vincle que ajudi a confiar.

EL VINCLE TERAPÈUTIC: requereix de capacitat empàtica, compromís, respecte pel malestar o sentiments de l’altre.. Sostenir-lo emocionalment i promoure millores.

Actualment està molt en voga tot allò que te a veure en aconseguir la felicitat i es valora molt el positivisme absolut devaluant allò que connecta amb el malestar i el patiment. Semblaria que parlar d’aquestes coses al igual que valorar el passat son conceptes caducs i devaluats. El que avui us proposo és no perdre del passat aquells valors que ens han donat un segell de reconeixement professional, que ens han convertit en una Institució sòlida en valors i que ha creat bons equips de treball perquè la Institució ha invertit en espais de reflexió i d’anàlisi del treball. Espais en els que sense por han tingut lloc: les contradiccions, els desacords, les queixes i que sempre, des d’una actitud constructiva ens ha fet anar endavant i millorar.

 

5. INTEGRAR CONEIXEMENTS I DIFERENTS DISCIPLINES.

Finalment també apuntar que malgrat els orígens parteixin d’una formació més psicoanalítica, hem comprovat que la complexitat humana és tant gran que no pot ser abordada des d’una única disciplina, per aquet motiu hem incorporat en el nostre funcionament altres disciplines com les neurociències, la cognitiva conductual, la psicoteràpia breu estratègica... ja que totes elles ens aporten coneixement que millora la nostra pràctica.

Hem de ser prudents amb la idea de conèixer la veritat, i per tant hem d’acceptar un cert nivell de desconeixement. Moltes dels fenòmens humans són difícils de determinar i no ens queda altre remei que tolerar, de la millor manera possible, la ignorància.

 

 

NO PODEM OBLIDAR QUE :

“La emocionalitat és el fonament de la nostra personalitat”

“La tolerància a la frustració ens indica un nivell de resposta davant situacions ansiògenes o doloroses”

“Els conflictes infrapsíquics es donen dins d’un mateix i depenen i condicionen les relacions amb els demés- conflictes interpersonals-. No existeix ningú que no tingui dificultats amb les persones que estima o amb sí mateix. Estic dient que es inviable passar per la vida sense viure alguna conflictivitat”.